Una antologia de poesia com a «lectura prescriptiva» no desperta l’entusiasme espontani. I no només pel fet de ser «prescriptiva» sinó, més aviat, perquè es tracta, precisament, de «poesia». No cal escarrassar-se a dissimular que la poesia és un gènere literari que ha perdut el favor del públic. De l’adult i del jove. Aquest és un fenomen relativament recent. Algun estudiant deu haver tocat últimament un llibre de poesia, potser fins i tot l’ha fullejat, però si, a més, l’ha llegit i s’hi ha divertit, caldria que es publiqués com a notícia més que remarcable. La poesia és un gènere literari per redescobrir. Però per fer-ho cal conèixer com funciona, quin és el mecanisme de creació del sentit en un poema, perquè llegir un poema segons les convencions d’un altre gènere (la narració, la carta o l’autobiografia) el converteix en un text confús i incomprensible. Aquesta antologia permet passejar-se per vuit segles de poesia catalana i entrar en contacte amb trenta-cinc autors i estils diferents. Per molt poques expectatives que tingui el lector, cal advertir que la poesia, quan es coneix, es gaudeix, i és tan interessant i divertida que pot crear addicció. Que consti.