Poc després de la conquesta de Mallorca, en 1229, Nunó Sanç, comte del Rosselló i de la Cerdanya, que hi havia tingut un protagonisme central i que en va ser un dels més afavorits en les donacions de Jaume I, va fundar a la capital illenca un hospital sota l’advocació de Santa Eulàlia, que poc després rebria el nom definitiu de Sant Andreu. El comte va establir les bases per al seu funcionament i el va proveir de béns materials. Però els plans canviaren quan a la mort del noble sense descendència l’hospital passà a ser patronejat per la casa reial. A poc a poc, la institució s’hagué d’adaptar a la voluntat dels monarques i a les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques d’una època tan convulsa com la tardomedieval, amb guerres, fams i pesta. De tot això pretén donar compte aquest estudi. Fet i fet, es tracta de resseguir-ne la trajectòria, fins a la seua desaparició en passar a formar part de l’hospital General de Mallorca, a mitjan segle XV, a partir de l’anàlisi de fonts diverses, conservades de manera esparsa als arxius de l’antiga Corona d’Aragó; acostar-se a l’estructura física de l’hospital, les seues fonts d’ingressos, els gestors i empleats en la institució, i els pobres malalts atesos. Sant Andreu és un exemple més entre els milers d’hospitals que es bastiren a l’Occident europeu. Un element fonamental, simbòlic, amb una multifuncionalitat extraordinària pròpia del que foren uns ideals comuns dins el cristianisme, però també amb les particularitats que caracteritzaren totes aquelles institucions caritatives.