Una irònica elegia de l'Eixample i els seus habitants
«A cop d'ull d'antropòleg extraterrestre, els habitants de l'Eixample s'alimenten de paella precuinada i sangria, vesteixen roba d'explorador i samarretes de colors i calcen xancletes, sovint arrosseguen una maleta amb rodes i tenen una gran afició a l'autofotografia monumental. Jo era un anacronisme molest, una nosa per al progrés».
En Deulofeu no és un escriptor com els altres. Tal com els maquilladors embelleixen el rigor mortis dels difunts, els obituaris que ell redacta per a una funerària són un bàlsam momificador per a glòria del traspassat i record d'amics i de parents.
Nascut i alletat a l'Eixample, viu en un edifici propietat de la seva família d'ençà de la seva construcció, la Casa Deulofeu, que apareix en totes les postals. Ara, l'ambició ha portat la darrera tongada de la nissaga de burgesos a trinxar el casal dels avantpassats i convertir-lo en apartaments i despatxos per llogar-los a preu d'or. Ell, l'únic que no ha cedit a la temptació de l'especulació i l'èxode, es resisteix que el facin fora de casa quan ja no té ni edat ni cintura per canviar de paisatge i d'hàbits. L'Eixample és el seu finisterre particular i no està disposat a rendir-se i abandonar-lo.
