Un retrat humà per la vida i la mort que convida a reflexionar sobre les pròpies emocions i la fragilitat del pas del temps.
Vint-i-quatre hores a Formentera, transcendentals i surrealistes a parts iguals, invocaran el passat de manera inevitable. El somni es barreja amb els roncs del seu pare a mesura que el neguit puja d’intensitat. Sent el fred gelat dels tanatoris. Es podria inventar la infància si ho volgués, ja no en queden testimonis i ningú vindria a contradir-la, però sap que justament ara necessita reviure-la més que mai. El passat i el present s’entrellacen i esdevenen indestriables. La immensitat del mar i el vent que doblega les savines l’acompanyaran en el seu viatge per la devastació. A Seguint les ones, Marta Angelat rememora la història dels seus pares, Florència Grau —escriptora i guionista de ràdio— i Josep Maria Angelat —actor—, a més de la seva pròpia com a nena actriu. Aquesta narració, d’una bellesa extraordinària, restitueix la memòria familiar i la de tota una generació, així com la col·lectiva de país, a través de dues figures destacades de la ràdio, del cinema, del teatre i del doblatge.
Un retrat humà, un recorregut per la vida i la mort que convida a reflexionar sobre les emocions i la fragilitat del pas del temps.
«Sí, papa, ens estem extingint. Soc l’última baula d’una llarga cadena. És llei de vida. Tot s’acaba... A mi, la veritat, és que això del cognom m’és bastant igual. Vull dir que tinc el cognom que tinc, però en podria tenir un altre; tothom en té un, tothom s’estima el seu, suposo. I sí, em fa una mica de pena que se’ns acabi el cognom, però més pena em fa que t’hagis mort amb la fal·lera aquesta... Els cognoms no som nosaltres, papa».
